La incontinència urinària (IU) és la manifestació de diferents disfuncions del tracte urinari inferior que desencadenen la pèrdua d’orina, constituint no només un problema mèdic sinó també un greu problema sociocultural, amb importants repercussions a diferents nivells.
Més de 400 milions de persones al món pateixen pèrdues d’orina. A Espanya, aquest trastorn, que molts prefereixen amagar, afecta a més de 6 milions de persones.
<< A Espanya, la incontinència afecta a més de 6 milions de persones, segons dades de l’Observatori Nacional de la Incontinència.>>
Encara que la incontinència pot estar present a qualsevol edat, la seva incidència està relacionada amb l’edat i el sexe, així com amb la gravetat dels seus símptomes. Actualment, aquest trastorn afecta aproximadament al 20-25 % de les persones majors de 65 anys, sent més freqüent en dones (2-3 dones per cada home). No obstant això, la xifra en ambdós sexes arriba a valors similars a partir dels 80 anys, sobretot en persones que viuen en residències.
Definició i tipus d’incontinència.
L’OMS defineix la IU com <>.
La incontinència es pot classificar en funció del seu temps d’evolució, etiologia o severitat.
Els tipus fonamentals d’incontinència des d’un punt de vista simptomàtic són els següents:
Incontinència urinària d’urgència
Es produeix davant d’una necessitat urgent d’orinar, la qual cosa provoca una pèrdua incontrolada d’orina, amb un volum de pèrdues variable des de petits goteigs fins al buidatge complet de la bufeta. Aquests pacients solen presentar nictúria (necessitat de llevar-se a orinar durant la nit). Algunes de les causes d’aquest tipus d’incontinència poden ser una pròstata engrandida, una infecció del tracte urinari o simplement la ingesta abundant de líquids.
Incontinència d’esforç
La incontinència d’esforç es caracteritza per la pèrdua d’orina davant d’un augment brusc en la pressió intraabdominal, com ara tossir, esternudar, riure, flexionar-se o aixecar pes. El volum de la fuita sol ser baix a moderat i afecta més freqüentment a les dones que als homes.
Incontinència urinària mixta
Es manifesta per una combinació d’incontinència urinària d’esforç i incontinència urinària d’urgència.
Incontinència urinària per desbordament o paradoxal
Genera un degoteig d’orina quan la bufeta està massa plena i no pot buidar-se per complet. Sovint està causada per una obstrucció en el segment urinari inferior, com ara una pròstata engrandida, la qual cosa provoca una retenció urinària crònica i pèrdues involuntàries d’orina.
Incontinència urinària funcional
Es refereix a aquella incontinència provocada per algun tipus d’impediment físic relacionat amb l’edat, una discapacitat o una barrera de l’entorn que impedeix arribar al lavabo a temps. Per exemple, pot produir-se en una persona amb demència, a causa de la malaltia d’Alzheimer, o en persones postrades al llit.
Altres tipus d’incontinència:
- Enuresi nocturna: És la pèrdua d’orina que es produeix durant el son, podent ser monosintomàtica o anar acompanyada d’altres senyals com freqüència elevada o urgència miccional, considerant-se en aquest cas un síndrome enurètic.
- Trastorn neurològic de la bufeta: Està causat per danys cerebrals, a la medul·la espinal o als nervis, i pot afectar pacients que han patit traumatismes, accidents cerebrovasculars, esclerosi múltiple o malaltia de Parkinson.
- Goteix després de la micció: És la pèrdua involuntària d’orina poc després d’anar al bany, la qual cosa genera un goteix postmiccional. Afecta principalment als homes i, en ocasions, es pot evitar pressionant el perineu cap endavant per permetre l’evacuació de l’orina.
Factors de risc
Hi ha diversos mecanismes que poden desencadenar la incontinència urinària. Moltes vegades, diversos d’ells es manifesten en el mateix pacient.
- Edat avançada
- Deteriorament de la mobilitat
- Malalties neurològiques
- Deteriorament cognitiu
- Augment de l’índex de massa corporal
- Multiparitat en el cas de les dones
- Prostatectomia radical en el cas dels homes
Diagnòstic de la IU
Els mètodes bàsics disponibles per diagnosticar clínicament aquesta disfunció en els diferents nivells assistencials són l’anamnesi, l’exploració física i el diari miccional. A més, es poden realitzar proves complementàries de diagnòstic, que permetin classificar el tipus d’incontinència mitjançant un estudi urodinàmic o diverses proves d’imatge.
Tractament de la IU
En el tractament de la IU s’aborden diverses alternatives, sovint complementàries. El tractament més adequat per a cada pacient dependrà del tipus d’incontinència, així com de condicions mèdiques associades, les seves preferències i tipus de vida, l’aplicabilitat del tractament i del balanç risc/benefici d’aquest.
En general, els àmbits terapèutics que es poden utilitzar de manera combinada per aconseguir un resultat d’èxit són els següents:
1. Tractament conservador
És considerat fonamental i bàsic, sempre prèvia o compatible amb altres alternatives farmacològiques o quirúrgiques. Aquesta primera mesura terapèutica persegueix diversos objectius:
- Intervenir en l’espai físic i tractar els problemes col·laterals. L’entorn del pacient ha de ser adequat en intimitat i facilitar l’accés al lavabo mitjançant l’eliminació de barreres arquitectòniques. A més, s’han de reforçar les cures directes del pacient per ajudar-lo a conviure amb aquesta disfunció, millorant la seva autoestima i promocionant les seves relacions socials.
- Mesures higiènico-dietètiques. L’adequada higiene, l’ús de roba còmoda així com l’ús d’absorbents idonis per a cada situació, com a mesura paliativa, són elements eficaços en el control de les conseqüències de la IU. A més, una hidratació òptima (evitant la ingesta de líquids 2-3 hores abans d’anar a dormir) i una dieta adequada, que exclougui els menjars picants i l’alcohol, i que ajudi a mantenir un pes idoni, també són claus en el cuidat d’aquests pacients.
- Tècniques de modificació conductual. Les tècniques de modificació conductual són útils per restablir un patró normal d’evacuació vesical. Aquest tipus d’entrenament consisteix a aconseguir una micció programada, augmentant progressivament l’interval entre les visites al lavabo. Sovint és útil per reduir la severitat de les fuites en aproximadament la meitat dels pacients, aconseguint una recuperació total en alguns d’ells.
- Rehabilitació muscular del sòl pelvià. Aquests mètodes són capaços de millorar la coordinació en la contracció dels músculs del sòl pelvià, demostrant la seva eficàcia en la incontinència en la dona.
<< La incontinència és un síndrome difícil de diagnosticar, ja que només un 45 % de les dones i un 20 % dels homes que van patir IU amb més d’una setmana d’evolució van buscar ajuda professional.>>
2. Tractament farmacològic
Hi ha diverses alternatives farmacològiques per abordar els diferents tipus d’IU en aquells casos en què el tractament no farmacològic no sigui del tot eficaç. Quan s’iniciï una medicació, és necessari realitzar sempre una avaluació dels resultats positius en el control dels símptomes.
3. Tractament quirúrgic
S’opta per la cirurgia quan el tractament conservador no ha donat bons resultats o en casos d’IU moderada-severa. L’objectiu d’aquests tractaments és reforçar la resistència uretral, evitant les pèrdues d’orina quan es produeix un augment de la pressió intraabdominal, aconseguint el buidatge vesical complet a baixa pressió.
L’abordatge de la IU des de la farmàcia comunitària
Els farmacèutics comunitaris desenvolupen una tasca d’informació, consell i seguiment d’aquest tipus de pacients.
És fonamental que des de la farmàcia s’identifiquin les principals causes i factors de risc d’aquest trastorn. El farmacèutic pot assessorar sobre el tractament i donar al pacient consells de salut per millorar la seva qualitat de vida.
Font: elfarmacéutico